Últimes entrades

Un niu nou per al meu “pipo”

Temps estimat de lectura:3minuts, 26segons

Quin lloc és millor que un niu per tal de donar un passet endavant en el camí del creixement, per a obrir les ales dels nostres colomets i colometes, per a “soltar” el xupló. El niu, eixe espai ple de màgia, de caliu i tendresa que descansa en les branques de l’arbre de la vida.

Fins ara, el bebè ha estat afectivament lligat al seu ser més estimat, a través del contacte dels seus llavis amb el mugró; aquell que li aportava la sàvia, el nutrient de la seua seguretat i el recer davant les dificultats, davant la tristesa, la inquietud, l’angoixa. La succió ha sigut la seua manera de fondir-se en una abraçada i el seu bes de consol.

Eixe llaç d’unió, la necessitat física de contacte pot haver sigut satisfeta a través del pit o pot haver sigut traslladada al xupló, que a exercit, d’alguna manera, la seua funció, com un ”objecte transicional”. Un llaç físic que la seguretat afectiva convertirà en vincles eteris que permetran el vol.

Descobrir el moment adequat per tal de deslligar eixe llaç, forma part del més bell regal que podem donar-li a les nostres criatures: les seues arrels i les seues ales.

Descobrir quan altres sentits, més enllà dels seus llavis, estenen els fils que ens uneixen: potser les carícies de les mans sobre un drapet suau. Potser les pinzellades dels seus records, plasmades en fotografies. Potser allò simbòlic, com una pedreta o un bes en un trosset de paper. Qui no té una caixa de records o una figureta que penja en un retrovisor, símbols que ens mantenen units a qui estimem.

Descobrir que el nostre bebè és ja un xiquet, és ja una xiqueta, que pot soltar i que sap somniar al seu ritme, dons és el seu camí, és el seu vol. Com el vol que el dia de demà emprendran els pardalets que acaben de trencar la closca en el niu, pardalets  bebès que ara piulen i piulen demanant “mama-r”

– Que et sembla si li deixem el teu pipo als pardalets que estan en el niu, per si el necessiten?- Li preguntà l’educadora a Héctor-.

-Buscarem un cordellet i el penjarem de la branca més baixeta- digué sa mare amb complicitat-.

– Aquell dia Héctor decidí “soltar” el seu pipo en l’escola. No el tornà a demanar en la becadeta del migdia perquè la seua amiga Noèlia ja no el portava. Al compartir el seu èxit amb la família i en el context del jardí, va sorgir la idea de deixar-lo definitivament en el niu i ell no s’ho pensà dues vegades; així va ser com el pipo de Héctor es va convertir en la llavor d’un arbre que ha seguit creixent any darrere any: L’ arbre dels Pipos”…

Un arbre amb una estructura de canyes per tal d’enganxar els pipos sense que la seua corfa pateisca. Un arbre acollidor, que ofereix ombra i que té una superfície còmoda  envoltada de troncs on els xiquets i les xiquetes descansen, al temps que acompanyen amb una cançó i unes abraçades a qui protagonitza  en moment de “soltar “ el seu pipo. El lliga a la branca amb un cordell triat amb mimo, just amb el color, la llargària i la textura preferida.

Cada vegada que un xiquet o una xiqueta solta el pipo, enllaçant-lo a un nou niu, creix d’una manera íntima i especial, viu i comparteix els seus afectes i ens deixa en l’arbre una part de la seua història, del seu record. És un dia de festa, d’enhorabona, de reconeixement, de sentit de grup, d’autoestima. Família i escola cohesionades, comparteixen el moment màgic i especial de CRÉIXER CONVIVINT.

 

L’equip educatiu de l’Escola Infantil Municipal Ninos de Vinalesa, ha sigut la promotora d’aquesta idea de l’arbre dels pipos i ha creat un ritual que té la següent cançó:

No hi ha comentaris

Deixa un comentari

%d bloggers like this: