El vincle d’afecció

La Teoria de l’afecció/ aferrament (apego) fou formulada per John Bowlby (1907-1990) i desenvolupada, entre altres, per Mary Ainsworth (1913-1999). Sorgeix de la consideració que la creació de lligams emocionals són una necessitat primària. Fruit de la interacció amb les persones que cuiden les i els menors, se crea un vincle d’afecció, que les converteixen en la base de seguretat per tal d’explorar el món.

Dita seguretat dependrà de la qualitat de l’afecció generada, en funció de les respostes que la persona que cuida done a les senyals de les criatures quan cerquen  la proximitat. Una atenció sensible al llarg de tots els contextos en els quals el xiquet i la xiqueta es veuen immersos, generarà un vincle segur. La sensibilitat se concreta en ser capaç de posar-se en el seu punt de vista, adaptar-se, respondre a les seues senyals i establir interaccions en les que prevalga la sincronia i l’harmonia , que l’infant experimente que les seues iniciatives porten a resultats previsibles.

Els i les defensores de la Teoria de l’afecció mantenen l’existència d’una estreta relació entre les primeres experiències i la posterior capacitat d’establir noves relacions socials i formar nous vincles afectius. L’atenció sensible és condició per al desenvolupament personal y social.

Investigacions relacionen aquest vincle d’aferrament amb el període d’adaptació a l’escola, el temps que passa fins que xiquets i xiquetes s’hi troben adequadament; des del punt de vista emocional,  passant per tres fases:

• la fase de protesta, quan es senten a soles i activen conductes de recerca de les seues figures d’aferrament.
• la fase d’ambivalència , en la qual la seua resposta perd vigor.
• la fase d’adaptació, en la qual accepta l’escola amb normalitat.

Més informació ací.