Temps estimat de lectura:4minuts, 7segons
Imitant la silueta de animalets diversos, un xicotet parc infantil amb gronxadors de colors espera cada dia al fet que xiquets i xiquetes els donen vida i moviment, al ritme del to d’eixida de l’escola que hi ha just al davant. Però fa ja un temps que, acordonats per cintes bicolor, els embolica una immensa quietud; potser és aquesta una de les imatges més tristes en un ambient marcat per la distància i els somriures coberts… Com si a la infància, al joc i la il·lusió se li haguera tancat també el pas, almenys durant un temps.
No obstant això, la mirada canvia en observar a les criatures davant aqueixa imatge; encara amb la cautela i les reserves que els temps actuals requereixen (de manera fugaç, en les seues “bambolles” i amb els ullets sobre mascaretes de colors) amb pas juganer tornen a imprimir deixants d’il·lusió, i és que lluny de veure limitat el seu joc s’obri davant elles un món de possibilitats:
Els dos xicotets escalons de la pèrgola circular, el mur que alça el jardí i la tanca que el protegeix, els bastidors de bicicletes, els arbres i les seues caduques fulles de tardor, el vol dels coloms i les seues ganes de molletes de pa, el somni dels gats… Al·licients de salts i equilibris, de primers passos o experimentades carreres, de jocs d’amagatall, de sorpreses i descobriments. Paradoxalment ara, el trosset de vorera que embolica l’escola està una miqueta més permesa.
L’escena recorda les senzilles i contundents línies amb les quals Frato dibuixa el món amb ulls de xiquet, com els d’aquell que li diu a l’alcalde que no vol tobogans ni gronxadors, que el que vol és la ciutat; o el senyal de perdonen les molèsties, estem jugant per a vostès enfront d’un grup de criatures jugant a la pilota sobre la calçada.
Frato és, en la seua faceta de dibuixant, el molt conegut psicopedagog Francesco Tonucci, creador d’un projecte que va començar fa quasi 30 anys a la seua ciutat natal Fano (Itàlia) i que s’ha estés per tot el món: La Ciutat de les xiquetes i dels xiquets. Al contrari del que podríem imaginar, aquesta no es concep repleta de parcs infantils, ja que aquests es consideren llocs reservats per a les criatures per la seua impossibilitat d’ocupar altres; d’alguna manera, les separa d’un espai més ampli que hauria de ser per a tots i totes.
En l’actualitat, el disseny de les ciutats situa en primer lloc al trànsit, després al transport públic i finalment a vianants; prioritza les necessitats de la figura adulta treballadora i exclou moltes altres. La proposta consisteix a invertir l’ordre de prioritats, retornant l’espai urbanístic als xiquets i a les xiquetes, fent-los partícips de la seua planificació i que el puguin gaudir amb autonomia, que puguin jugar: “Una ciutat adequada per a xiquetes i xiquets és una ciutat que és bona per a tots” segons Tonucci.
En el seu recent llibre, ¿Puede un virus cambiar la escuela? , compta la història del que va ocórrer entre març i juny de 2020, i el que es va fer a través del projecte la ciutat de les xiquetes i dels xiquets durant aquest període, un intens treball que va culminar amb la petició d’un regal en agraïment per com s’havien comportat durant el confinament. Una proposta va ser que les ciutats, abans d’obrir-se al trànsit, s’entregaren un dia a ells, xiquets i xiquetes, perquè pogueren eixir a jugar (respectant, és clar, les normes sanitàries) … Un dia?
El text cita així a Albert Einstein: “La crisi és una autèntica benedicció per a les persones i les nacions, perquè la crisi porta amb si progrés”. Encara que a Tonucci li resulta difícil definir la situació actual com una benedicció més que com una tragèdia, certament creu que hauria de produir un canvi: “la crisi afavoreix aquest canvi i justifica els esforços i els costos associats” i per a això, en la seua opinió, altres paraules d’Einstein són decisives: “No esperem que les coses canvien si sempre fem el mateix”.
Com en el seu cau el liró, a l’espera d’un nou sol, potser el cicle de la vida ens ofereix temporades de fred i foscor per a resguardar-nos, acollir-nos; per a comptar a poc a poc els minuts i dedicar-los a somiar, a projectar una altra realitat per a quan tornen a brillar els somriures i ens tornem a abraçar; perquè llavors, tot siga millor que abans. Amb ulls d’infant, pels qui més estan patint i pels qui estan en primera fila sense descans… Juguem a imaginar un nou món?
Equip Pedagògic NINOS
₁Tonucci, F. (2020). ¿Puede un virus cambiar la escuela? Barcelona: Editorial GRAÓ.
Deja una respuesta
Debes estar conectado para dejar un comentario.