Últimes entrades

Món dels peus

Temps estimat de lectura:2minuts, 54segons

Hi va haver un màgic i transcendental moment, que va poder produir-se en uns quants llocs al mateix temps, que ens transforma com a espècie i ens va convertir en més humans. Aixecar el tors, mirar a l’horitzó infinit i emprendre un camí sobre dos peus, es possiblement la fita evolutiva més important que hem tingut com a espècie. És una enorme satisfacció quan les criatures s’aixequen poderoses, disposades a conquerir el món, amb sobre balanceigs inicials, mirades noves de l’entorn pensant amb el cos.

Comencem a caminar, anem imprimint noves petjades, algunes suaus, altres firmes, silencioses de vegades i altres deliciosament sorolloses, plenes de vida i ritmes. També passis repetits, aquells que es compten una i altra vegada pel plaer que evoquen els records del cor o el rastre del pensament. Transmissió tàctil, visual o auditiva d’un traç a la sorra, una narració que es repeteix, l’ombra que ens persegueix o l’estela d’un avió. Rastres espontanis com l’empremta d’una roda o rastres conscients com un dibuix en un paper, diverses formes d’expressió on la ment supera totes les barreres. Som feliços i ballem amb un peu, els nostres cossos DANSEN, els nostres peus equilibren els balanceigs, el nostre cos expressa, els nostres peus sento … els peus colpegen a ritmes, el nostre cos parla amb les emocions.

Seguim avançant a poc a poc, aturant-nos a reflexionar, aprenent dels entrebancs, superant nous reptes. Nous paisatges por descobrir i sentir, boscos de grans arbres, laberints por transitar, platges càlides de sorra daurada (ai, quin pessigolles!) Herba fresca per la qual rodar… un pas darrera d’Un altre, no importa gastar camí sinó passar-ho bé. Elevem els peus i volem, ens arropamos i no ens ve, botem i botem per llegar a la lluna o tocar les estrelles. Ens aixequem i contemplem els paisatges, mirem, pensem i somiem … De vegades som llebre veloç, altres, atentes tortugues, cargols al sol, peixos de colors … cadascun i cadascuna en super ritme, a sobre desitjos; atents i atentes a sobre sentiments i emocions, i tot des de l’afectivitat, jugant amb la imaginació.

Les nostres mans nues diàriament amb algun guant ocasional, fredes o calentes s’esbandeixen, s’ajunta i aplaudint, es mouen i canten: «Cinc llobatons té la lloba» Els nostres peus nus amb algun mitjó ocasional, s’esbandeixen, es s’ajunten i somriu. Pessigolles, moltes pessigolles, em frega suaument una ploma blava, una pedra de la mar m’acaricia. Els peus nus ens apropen a la terra, ens desperten les ganes de connectar amb la natura, ens arrelen al món ligándonos a la nostra història, la nostra cultura, la nostra família. Sóc delicadesa i punt fort de suport al mateix temps, perquè són els peus els que em posen en moviment, de puntetes ens fan grans, ens repten a l’equilibri. Imaginem danses, carreres, botes, caigudes però también hi ha altre tipus de moviments igualment interessants: les paraules, també són causa i consecuència de moviments. Rien, riu, sentim, sento … Jo i el meu peu, els peus, els faig cantar, viure amb un somriure.

Calcem el mateix peu, ens posem sabates. Una abraçada es converteix en una abraçada de dos, compartit des d’una posició d’igualtat, on es dóna i es rep amb satisfacció. Empatia per acompanyar les criatures en aquesta nova aventura perquè el pas sigui ferm afectiu, es consolidi i ens permetia a tots i a totes créixer convivint.

 

No hi ha comentaris

Deja una respuesta