Últimes entrades

Així clausurem la “Setmana de la Primera Infància” a Albal

Temps estimat de lectura:4minuts, 15segons

Conte contat, conte començat…

Mireu: tot treball té alguna cosa divertida i si la trobeu de sobte, «txap!» es converteix en un joc…
I divertir-vos aconseguireu,
millor si així ho feu.
El ser feliç, un joc és per fi…

Construeix l’ocell la seua llar,
amb força, valor,coratge i amb afany el veieu
les seues fulles i branquetes transportar…
Però, no obstant això, la seua inquietud,
el seu cant va de nord a sud.
I la seua labor
converteix en diversió…

«El ser feliç, un joc és per fi» ens diu Mary Poppins, un clàssic personatge que conserva el do de no haver enterrat a la criatura que va ser, vivint així la saviesa de totes les edats: la creixent i introspectiva saviesa gestant, la innocent saviesa de la infantesa, la saviesa rebel adolescent, la constructiva saviesa adulta i la mirada holística de la saviesa de la vellesa.

Com l’ocell de la seua cançó, a través de la música Mary Poppins exhala energia i àtoms de felicitat que «manipulen» (en el bon sentit de la paraula) el camp emocional de les criatures, els qui comencen a endreçar la seua habitació com per art de màgia.

Quin millor personatge per a identificar a les «profes» d’infantil, que converteixen cada moment en màgic a través de les seues cançons, una bona forma de traure les millors emocions perquè cadascú reconega les llavors que porta dins, i així fer florir el seu camp emocional.

El professorat de secundària hauria de «baixar» a infantil per a tornar a connectar amb la saviesa de la infantesa, perdent la por al ridícul i connectant amb una saviesa que no requereix d’autoritats perquè: com aprèn el llenguatge una criatura? Sense referents, sense traduccions, sense judicis previs… Tots hem après la llengua sense esforç i sense ajuda, però quan som adults necessitem referents per a aprendre.

Impregnat de la seua saviesa de xiquet (un xiquet que no ha mort, on està el seu cos si no?) es presenta a l’auditori Carlos González amb la seua ponència «Conspirar per a ser feliç: Cap a la saviesa emocional». Amagat darrere de les cortines i apuntant amb un «cucú», fent honor a la sorpresa que manifesta la criatura davant la «presència», agraeix la nostra i ens parla de la importància de connectar les nostres savieses; connexió que perdem per la societat adulterada en la qual vivim. Predomina en aquesta la saviesa adulta sobre les altres, una saviesa amb la qual construïm fins a quedar en la presó  de les nostres pròpies estructures.

Conspirar per a ser feliç consisteix a respirar compartint i intercanviant camps emocionals, tal com fem amb els àtoms físics. Respirem el mateix aire, aspirem i portem dins una part dels qui ens envolten, fins i tot quan ens enfadem! I en açò consisteix la saviesa emocional, en assaborir les emocions embellint i netejant el camp emocional.

Per a netejar cal evacuar, igual que evacuem els aliments i si no ho férem emmalaltiríem, de la mateixa forma cal fer amb les emocions, en el lloc adequat i sense fer mal a ningú. Ens han ensenyat a reprimir les emocions que «no són bones» i si les reprimim podem descarregar-les sobre qualsevol innocent. L’educació en repressió reprimeix l’acte que comporta l’emoció però també reprimeix el seu poder, una persona enfadada està expressant el seu poder.

Si volem generar saviesa emocional necessitem de les emocions, per tal motiu caldria atorgar-los el seu valor i treballar-les en l’aula. L’enuig és com un volcà en erupció, l’experiència es viurà de forma diferent depenent de quant a prop ens trobem d’ell. Si estem en les faldilles del volcà ho viurem amb terror, si ho veiem des de la distància ho viurem amb admiració.

De camí cap a un nou paradigma científic, Carlos González advoca per una segona alfabetització en la qual aprendre a connectar la nostra saviesa siga un dret, tal com el d’aprendre a llegir i a escriure, doncs no calen genis sinó esperits creatius.

Els somnis són com a avions que sobrevolen els cabets de xiquets i xiquetes. Amb una bona dosi equilibrada de pessimisme, realisme i idealisme, i fent-se càrrec aquest últim de guiar-nos amb la seua brúixola, és paper de l’adult: construir pistes d’aterratge en les quals els somnis es vegen complits.

Música, art, contes, danses, trobades, tallers, poesia, massatge, biodansa, ioga, records d’infància… Suaus teixits amb els quals trenar noves creacions que, lluny de capturar-nos, connecten savieses, des de la gestant fins a l’anciana. El nostre llaç per al canvi cap a una humanitat feliç en un teixit per a acollir i donar color als somnis de la infància, açò ha sigut “La Setmana de la Primera Infància: Un món ple de emocions”.

Agraint la implicació dels qui han enriquit aquesta bonica labor, sense la col·laboració i participació de la qual no seria possible dur a terme…

Conte contat, conte començat…

No hi ha comentaris

Deja una respuesta