L’OBJECTE TRANSICIONAL

És un terme creat pel psicoanalista Donald Winnicott (1896-1971). Altres autors l’anomenen com “objecte d’afecte” per la relació emocional que se construeix entre la criatura i l’objecte.

Winnicott va ser un pediatra i psicoanalista anglès, que va dedicar la seua vida professional a l’estudi de la infància, sobre tot a les conseqüències de la separació entre els xiquets i les xiquetes i les seues famílies per la guerra; les assistències a centres d’acollida i la tornada a una unitat familiar. De fet, la seua teoria va ser una de les quals van sustentar els plantejaments de Emmi Pikler en l’institut Lóczy.

Segons el pensament de l’autor, el bebè en nàixer, encara que ja separat físicament de la seua gestant, es manté psicològicament unit a aquesta en un món il·lusori del que tots dos formen una unitat on no existeix la diferencia entre el “JO” i el “NO-JO”. Serà ella (o qui satisfaça les seues necessitats físiques i afectives) la que al principi conservarà aquesta “il·lusió” i també qui, progressivament, li anirà ajudant a entrar en contacte amb la “realitat”, apercebre’s com un ésser separat, a descobrir-se a si mateix i al món que li envolta.

En el pas de la il·lusió, de la unitat de la diada “gestant-lactant” a la realitat de la separació, durant aquest salt d’independència, el bebè s’ajuda mitjançant fenòmens i objectes transicionals: Tècniques o objectes que el bebè crea o que li són donats, com xuclar-se els dits, una manta, un mocador, un osset, el seu biberó, el xupló… és qualsevol objecte que sol tindre qualsevol tipus de vinculació amb l’adult absent. Són com una prolongació de la persona.

Es genera un espai de creació d’alguna cosa on l’objecte transicional s’inscriu.  Una zona intermèdia de interdependència progressiva, necessària per a la relació entre el xiquet, la xiqueta i el món. L’objecte transicional seria alguna cosa així com un pont des del màgic, passant pel descobriment interior fins a la trobada amb els i les altres, cap al real. Supleix certes funcions de qui li cuida en la seua absència, i constitueix una font de plaure i de seguretat proporcionant tranquil·litat en les situacions difícils que el menor haja d’afrontar. Les seues funcions psicològiques són molt rellevants.

En paraules del propi autor: “Què importants són aquests primerencs objectes i tècniques transicionals! La seua importància es reflecteix en la seua persistència… al llarg dels anys”

Per tot açò considerem que cal respectar aquest objecte i la relació que el nostre alumnat té amb ells.